TÈCNICA VOCAL

TÈCNICA VOCAL – LOGOPÈDIA, concepte

Carme Tulon distingeix, dins la Logopèdia, dos camps que per a ella tenen entitat pròpia: la Logopèdia entesa com a coneixement i tractament dels problemes del llenguatge, i la Tècnica Vocal o Foniatria com a coneixement i tractament dels problemes de la fonació o veu. Es tracta, doncs, de separar el concepte llenguatge del concepte fonació.

Ara per ara la tendència és que la Logopèdia aglutini aquestes dues idees: llenguatge i veu. Tot plegat és perquè a Espanya no existeix una formació acadèmica oficial que tracti per separat aquests dos camps. Ambdues especialitats són, en si, suficientment complexes com per merèixer una diferenciació més clara. El resultat és que el logopeda rep una formació escassa en el tema veu, ja que els estudis se centren bàsicament en l’àmbit del llenguatge. El logopeda interessat en formar-se en el camp de la veu es veu obligat a cursar estudis fora del programa que generalment ofereix la formació logopèdica. Aquests estudis no estan unificats, de manera que, el criteri veu-patologia-rehabilitació no segueix els mateixos patrons.

Carme Tulon és en primer terme tècnica vocal, encara que com a logopeda tracta casos concrets, sobretot pel que fa a la patologia del llenguatge de l’adult.

LA VEU

La veu és el vehicle de comunicació per antonomàsia. Va íntimament lligada a les nostres emocions. Amb la veu ens exterioritzem. L

La veu és una manifestació d’allò que som per dintre. En definitiva: la veu és la nostra targeta de presentació.

La descripció del mecanisme vocal aportarà tan sols les nocions bàsiques indispensables per a la seva comprensió.

Anomenem aparell fonatori a un conjunt d’òrgans amb una activitat independent pròpia (el cos humà no té un aparell exclusiu per a la producció dels sons), que han estat adaptats per l’home per tal d’acomplir aquesta superfunció lingüística de comunicació.

La fonació requereix quatre elements bàsics: 1) una circulació d’aire ascendent que proporciona l’aparell respiratori; 2) un element vibrador que proporciona la laringe; 3) òrgans de l’articulació (llengua, llavis, vel del paladar) que configuren el llenguatge; 4) un espai de ressonància que proporcionen, bàsicament, les cavitats faringo-bucals. Vegem-ho més detingudament: les cordes vocals es troben dins la laringe (nou del coll), són dos replecs horitzontals anteroposteriors situats a banda i banda de la via respiratòria i d’una longitud variable al voltant dels 20mm. Quan volem emetre un so, aquests plecs o cordes vocals, es tanquen bloquejant l’aire procedent dels pulmons, l’aire així bloquejat crea una pressió i, quan aquesta pressió arriba al seu nivell òptim, venç la resistència que li presenta el tancament glòtic (cordes vocals) provocant una ondulació (vibració); al mateix temps actuen els òrgans de l’articulació que donen forma al llenguatge; finalment la cavitat bucal (ressonador) reforça el so, li dóna cos. Per tal de fer més entenedora aquesta part

posem un exemple, imaginem un instrument de corda com ara el violí: l’element que dóna qualitat de so no és la corda, ja que polsada independentment de la caixa no tindria cap raó de ser, sinó que és la caixa harmònica la que ens ofereix el so amb tota la seva plenitud. Les cordes del violí  equivalen a les cordes vocals i la caixa harmònica a les cavitats de la ressonància.

Les veus tenen diferents nivells de resistència: hi ha veus molt fràgils i veus que semblen incansables. Aquí parlarem de les veus fràgils i de les relacions causa –efecte. No hi ha efecte sense causa, i són diverses les causes que poden perjudicar el mecanisme vocal.

Sabem que l’aparell fonador es troba a la via respiratòria. Qualsevol trastorn de la via respiratòria repercuteix en major o menor grau sobre la veu.

La via respiratòria, i les cordes vocals també, estan recobertes per un teixit mucós el bon equilibri del qual és de gran importància per a l’activitat vocal, de manera que qualsevol alteració d’aquesta mucosa repercutirà en la veu. Posem un exemple que tots hem observat: si tenim un refredat de nas la veu se’n va al nas; si tenim un refredat de pit la veu se’n va cap al pit. Així, doncs, les alteracions de la mucosa de la via respiratòria actuen, en la veu, com un imant, desplaçant la ressonància.

Qualsevol espai buit de la via respiratòria té la facultat de ressonar, ja que conté aire i una font sonora. Ara bé, entenem que el ressonador principal i òptim de la veu és la cavitat bucal. Una veu en aquestes condicions no ha de plantejar cap problema de resistència en un locutor normal, encara que, aquest, tingui una professió de risc com ara mestres, professors, actors, comercials, cantants sense tècnica, etc. Si la veu ressona a la gola o al pit és quan podem tenir un problema ja que s’ha perdut el punt de màxima concentració sonora bucal. La ressonància de la veu ubicada a la gola o al pit desestabilitza la sinèrgia muscular i això pot ser motiu per tenir una veu disfònica i causa de lesions a les cordes vocals.

Abans de continuar cal aclarir, per qui no ho conegui, els termes afonia i disfonia. Si ens fixem en el prefix veurem que a-fonia vol dir privació de veu i dis-fonia dificultat en la fonació. El terme que farem servir serà disfonia.

Com hem dit abans les disfonies es presenten quan hi ha una disfunció vocal; en general, aquesta disfunció té a veure amb les estructures de la ressonància. La manifestació acústica presenta pobresa en el timbre (veu rasposa, ronca, velada, airejada, etc). La disfonia pot ser de tipus funcional (sense lesió orgànica) o orgànica (amb lesió). La disfonia funcional sovint és un pas previ a l’orgànica, ja que les cordes vocals i els músculs fonatoris en general fan un sobresforç que de no corregir-se acabaran per provocar una lesió.

Les lesions o alteracions més freqüents causades per un esforç vocal són: nòduls, pòlips, edemes, hiatus gòtics, laringitis, etc. Veurem en què consisteixen:

Cuerdas vocales normales           Nódulos           Pólipo

Cordes vocals normals        Nòduls                      Pòlip

El nòdul és una petita formació (com una durícia) situada a la vora lliure de la corda vocal com a conseqüència d’un fregament entre ambdues cordes vocals; els nòduls acostumen a ser bilaterals. Aquesta lesió desapareix en practicar una tècnica vocal adequada.

El pòlip és una formació tova arrodonida, unilateral que s’origina, en molts casos, al mateix lloc dels nóduls i té el mateix origen que aquest: abús vocal. L’oto-rino-laringòleg tendeix a extirpar-lo abans d’iniciar la rehabilitació vocal.

L’edema de Reinke s’esdevé per causes diverses una d’elles és l’esforç vocal; l’edema és una acumulació de sèrum en el teixit submucós de la vora lliure de les cordes vocals. Generalment desapareix amb la rehabilitació vocal.

L’hiatus glòticés una deficiència en el tancament de les cordes vocals (no s’aproximen prou) i permeten una fuita d’aire; les cordes vocals no arriben a provocar la suficient pressió subglòtica i l’aire s’escapa sense rendiment vocal. Els símptomes principals són cansament, sensació de falta de buf, veu airejada, baixa de to i faltada d’intensitat. La causa la trobem, generalment, en l’abús vocal.

   La laringitis és un procés inflamatori que afecta la laringe. Quan la laringitis afecta directament les cordes vocals el grau de disfonia pot ser des de lleu fins a agut i, fins i tot, pot arribar a l’afonia. Quan la laringitis està provocada per un abús o mal ús vocal cal practicar una tècnica vocal rehabilitadora.

   La paràlisi cordal consisteix en la immobilitat permanent d’una corda vocal, les causes són diverses: secció del nervi recurrent en una intervenció de tiroïdectomia, intubació prolongada, etc. Són escasses les paràlisis cordals atribuïbles a un abús vocal. Amb tot, la rehabilitació vocal sol ser efectiva sigui quina sigui la causa de la paràlisi.

   Amb aquest breu resum hem mirat d’orientar sobre les patologies més freqüents que afecten el rendiment vocal i que són candidates a la rehabilitació (a la pràctica d’una tècnica vocal). Naturalment no hi és tot, la patologia vocal és més àmplia, però també resulta més infreqüent.

   Les aportacions que s’hagin pogut fer en aquestes planes no substitueixen en cap cas la consulta a l’oto-rino-laringòleg o metge foniatra, sempre seran ells els qui diagnosticaran i decidiran les pautes a seguir.

  

LA TÈCNICA VOCAL


    La tècnica vocal és un mètode d’educació de la veu  que s’aplica a diferents nivells segons les necessitats de cada individu. L’exigència vocal d’un cantant d’òpera requereix anys de preparació de l’aparell fonador; molt més que un cantant pop, un cantant de coral o un actor. En el cas dels professional de la veu (mestres, professors, comercials, relacions públiques, etc.) la necessitat és laboral: necessita una veu útil i resistent que li permeti treballar sense limitacions. Qualsevol veu té més recursos que els que utilitza normalment i una tècnica vocal fa que es puguin ampliar les possibilitats. L’estudi i pràctica dels acoblaments entre la laringe i les estructures de la ressonància és la base de la tècnica vocal.

   En el cas de les veus patològiques la laringe no s’acobla al ressonador principal (la boca) sinó que ho fa en un de secundari (la faringe, la laringe o la tràquea). No donem rellevància al ressonador nasal ja que, aquest, tant sols reforça els sons nasals /m/, /n/ i /ny/. i la intenció de brevetat d’aquestes pàgines no permet entrar en detalls.

   La tècnica vocal, aplicada a la rehabilitació, treballa el ressonador bucal, el desenvolupa, el fa actiu i receptiu al so produït per les cordes vocals. Quan l’acoblament entre la laringe i el ressonador bucal es fa correctament, la veu no planteja cap problema ja que el mecanisme vocal és aquell que correspon fisiològicament, de manera que no hi ha  esforç ni sobresforç. La causa de la patologia vocal la trobem, doncs, en la descoordinació entre la laringe i el ressonador que desestabilitza tot l’aparell fonatori.

   Si la disfunció vocal ha provocat una lesió, en canviar el mecanisme que l’ha originat, la lesió remet fins a desaparèixer. Si ha desaparegut la causa, no hi ha raó per a l’efecte.

   Per practicar un mètode de veu cantada no s’ha de saber música ni tenir bona afinació. La tècnica vocal és una eina de treball que s’utilitza per poder treballar la veu a diferents freqüències.

   En un àmbit de més exigència estètica i funcional (cantants, locutors de ràdio, de TV, actors, etc.) el coneixement d’una tècnica vocal és el suport i guiatge per el desenvolupament de la seva activitat.

   Aquesta ha estat una exposició breu adreçada a informar de qüestions puntuals.

   La veu és molt complexa i el seu aprofundiment vol més espai del que aquí se li ha donat. Qui vulgui endinsar-se en el tema de la veu, la seva patologia i la tècnica vocal com a mètode de rehabilitació pot consultar LA VEU, tècnica vocal per a la rehabilitació de la veu en les disfonies funcionals (vegeu l’apartat LLIBRES PUBLICATS).