LOGOPÈDIA

TÈCNICA VOCAL – LOGOPÈDIA, concepte

    Carme Tulon distingeix, dins la Logopèdia, dos camps que per a ella tenen entitat pròpia: la Logopèdia entesa com a coneixement i tractament dels problemes del llenguatge, i la Tècnica Vocal o Foniatria com a coneixement i tractament dels problemes de la fonació o veu. Es tracta, dons, de separar el concepte llenguatge del concepte fonació.

    Ara per ara la tendència és que la Logopèdia aglutini aquestes dues idees: llenguatge i veu. Tot plegat és perquè a Espanya no existeix una formació acadèmica oficial que tracti per separat aquests dos camps. Ambdues especialitats són, en si, suficientment complexes com per merèixer una diferenciació més clara. El resultat és que el logopeda rep una formació escassa en el tema veu, ja que els estudis se centren bàsicament en l’àmbit del llenguatge. El logopeda interessat en formar-se en el camp de la veu es veu obligat a cursar estudis fora del programa que generalment ofereix la formació logopèdica. Aquests estudis no estan unificats, de manera que, el criteri veu-patologia-rehabilitació no segueix els mateixos patrons.

   Carme Tulon és en primer terme tècnica vocal, encara que com a logopeda tracta casos concrets, sobretot pel que fa a la patologia del llenguatge de l’adult.

LOGOPÈDIA

 
  Pel que fa a la Logopèdia, C. Tulon exposa en aquestes pàgines únicament els casos que tracta professionalment.

  El llenguatge de l’adult es considera com una activitat plenament desenvolupada, de forma que qualsevol canvi serà indicatiu de la presència d’un trastorn que caldrà comentar amb el metge.

   La patologia del llenguatge de l’adult es manifesta, entre altres possibilitats, com un defecte o embarbussament en l’articulació, a causa d’alteracions en el control muscular dels mecanismes de la parla. Aquestes alteracions poden ser degudes a lesions del sistema nerviós central i/o perifèric que comprometen òrgans fonoarticulatoris. És el cas de les embòlies, trombosis, ictus, etc. Aquestes persones poden presentar, a més a més, alteracions de la memòria, la lectura, l’escriptura, etc. La rehabilitació tractarà les diferents àrees afectades amb els recursos més apropiats en cada cas.

    En la malaltia de Parkinson les causes són diferents: l’estructura del llenguatge no es troba compromesa. Més que embarbussament el parkinsonià presenta lentitud en el discurs, rigidesa articulatòria, manca de ritme i de fluïdesa en la parla i sovint un canvi de to en la veu. Aquesta veu resulta tremolosa, monòtona i la modulació és escassa o inexistent: ha perdut la musicalitat. La rehabilitació mira d’alleujar aquests efectes i aconseguir un millor control psicològic.

   La disfèmia, quequeig o tartamudeig és un trastorn de la fluïdesa de la parla que es caracteritza per repeticions o prolongacions involuntàries, més o menys manifestes, del ritme en l’expressió verbal sense que hi hagi alteracions dels òrgans fonoarticulatoris. Es pot definir el quequeig com una logofòbia variable segons l’individu i, fins i tot, en el mateix individu. El disfèmic quan parla presenta incoordinacions, a manera d’espasmes, a nivell de la laringe que li bloquegen la fluïdesa del discurs.

   Cal considerar que el disfèmic només quequeja quan escolta la pròpia veu parlada; no quan canta o imita sons. De fet, molts quecs troben en el cant un mode d’expressió altament satisfactori, a més de la constatació que el seu trastorn tan sols afecta la fluïdesa en la parla.

   La majoria de les disfèmies es presenten entre els 3 i els 5 anys d’edat. Es desconeix la causa, encara que la majoria d’autors s’inclinen cap a un origen emocional; això no vol dir que el quec pateixi cap malaltia psicològica, almenys no més que la població de locutors considerats normals.

   Les teràpies utilitzades en aquests tipus de tractaments han de tenir en compte les diferents necessitats i individualitats que plantegen els disfèmics.

    El Laringectomitzat és un individu a qui se li ha extirpat la laringe privant-lo així de la possibilitat de comunicar-se mitjançant la veu tal com ho havia fet fins al moment de la intervenció.

   Abans de la intervenció quirúrgica, la laringe contenia la bifurcació entre la via respiratòria i la via digestiva. Després de l’extirpació de la laringe la via digestiva està conservada, no ha sofert  cap alteració. No passa el mateix amb la via respiratòria, que ha patit canvis importants. Ara la via respiratòria no arriba a la boca, sinó que es relaciona amb l’exterior mitjançant un traqueostoma obert per damunt de l’escotadura de les clavícules (vegeu  esquema)

 

Esquema

   

   En la veu laríngea normal el mecanisme vocal està basat en quatre principis fonamentals: 1) aire circulant; 2) un vibrador; 3) òrgans de l’articulació, i 4) cavitat per a la ressonància. Vegem-ho més detingudament: les cordes vocals es troben dins la laringe; en el moment en que es vol emetre un so les cordes vocals es tanquen bloquejant l’aire procedent dels pulmons, l’aire bloquejat crea una pressió i quan aquesta pressió arriba al nivell òptim venç la resistència que li ofereix el tancament glòtic (cordes vocals) i, aquestes, al pas de l’aire, ondulen (vibració); al mateix temps actuen els òrgans de l’articulació (llengua, llavis, dents, vel del paladar) que configuren el llenguatge, i, finalment, l’espai ressonancial  (la boca) el sonoritza i així és com nosaltres el percebem. El mecanisme vocal és en conjunt molt més complex, però el que s’exposa sembla adequat per a la seva comprensió.

   El laringectomitzat conserva intactes els òrgans de l’articulació i ressonància (ambdós a la boca). No té, però, el vibrador, i l’aire circulant procedent dels pulmons ara s’interromp abans d’arribar a la boca. Es fa necessari un mecanisme que relacioni novament els quatre elements bàsics de la veu: aire circulant, vibrador, òrgans articulatoris i ressonador.

   L’Erigmofonia és un mètode de parla substitutiu de la veu laríngea que permet al laringectomitzat atènyer un nou mecanisme vocal, retornant-li la comunicació oral que havia perdut.

   En l’erigmofonia s’utilitza com a vibrador vocal l’esfínter de l’esòfag (proper a la boca) i com a aire circulant, per provocar l’esmentada vibració, un eructe  provocat.

   El laringectomitzat aprèn a empassar aire (com si fos aigua) i a eructar-lo tot seguit; prolongant aquest eructe s’obté un so de menor o major durada (com més durada més qualitat vocal). Els òrgans de l’articulació actuaran com ho feien abans, és a dir, configuraran els diferents sons del llenguatge. El ressonador bucal s’encarregarà de reforçar el so de la mateixa manera que ho feia abans. Es tracta, doncs, de canviar un vibrador per un altre i una procedència d’aire circulant per una altra.

   La qualitat vocal d’un laringectomitzat que practiqui l’erigmofonia està subjecta a diferents variables la més important de les quals és una actitud positiva davant de l’aprenentatge a més de la facilitat articulatòria, la tonicitat muscular general, l’edat, etc.

   El logopeda valora les possibilitats del laringectomitzat i planteja l’estratègia a seguir,  tot oferint el màxim d’eines per facilitar un bon aprenentatge.